Deconstruïm a Construïm:

Construïm, l'ús intransitiu i l'engany

Diuen «Construïm», però no ens diuen què volen construir. Construir, en política, només admet un ús transitiu.

L'ús intransitiu de Construïm, l'absència d'un complement directe, l'absència de qualsevol formulació que doni sentit al verb, amaga la buidor i l'engany que hi ha en la mateixa arrel de la seva proposta.

Què és el que es vol construir? Quins són els objectius? Què es proposa?

Res. Zero. Silenci. Espai en blanc.

En canvi, tot i que ens amaguen què volen construir, s'omplen la boca de«diàleg», com si es tractés d'un tòtem que hagués estat violat pel poble bàrbar, que en fer-ho ha desfermat la còlera dels déus.

I això és un altre engany de la seva «proposta». Catalunya porta intentant dialogar amb l'Estat espanyol sempre, des que les nostres institucions i sobirania foren liquidades el 1714. I aquests 300 anys l'únic que ens han demostrat és que l'únic diàleg possible és el que es produeix entre iguals. Quan el diàleg no és entre iguals és una altra cosa: és el dret de petició, de suplicar, de gemegar... però sempre des d'una situació d'inferioritat i submissió que l'adultera i que fa que parlar de diàleg sigui un engany, una ficció.

Va intentar dialogar la Mancomunitat, i l'epíleg d'aquell «diàleg» va ser la dictadura de Primo de Rivera. Va intentar dialogar la Generalitat republicana, i tots sabem de quina manera tan salvatge el van acabar. I durant molts anys també ha fet veure la Generalitat «constitucional» que podia dialogar, i el final ha estat el de sempre: la negació de Catalunya com a subjecte polític, la conversió en un gestor administratiu de la Generalitat, el seu ofec financer i la permanència immutable del seu espoli fiscal, del seu saqueig, que és el que està (per què ni ho esmenteu, campions del moderantisme?) en l'origen de la desatenció de les necessitats bàsiques de Catalunya i l'empobriment de la seva gent.

Construïm amaga, però, en l'arrel de la seva formulació, dos altres usos fraudulents.

Per una banda Construïm és un eufemisme de la veritable proposta que plantegen per al conjunt de la societat: rendim-nos, humiliem-nos, supliquem, gemeguem, arrosseguem-nos, no molestem, implorem pietat i que com a graciosa i majestàtica concessió ens perdonin la vida i ens deixin respirar.

Però Construïm també té amaga, a la vista del perfil dels seus impulsors i del que sembla hi ha al darrere, un ús transitiu, com a sinònim de «Conservem». És una evidència que no tots els catalans surten perjudicats de la dependència d'Espanya. N'hi ha uns quants que en surten molt beneficiats, d'aquesta dependència i que gaudeixen de grans beneficis i privilegis pel fet d'actuar de guardians del gueto, de lacais locals del poder estatal, mentre el conjunt de la societat, el país en el seu conjunt, és espoliat, saquejat, empobrit, vexat, denigrat.

Diuen, a més, els que volen construir però no ens diuen el què, que «s'han destruït garanties socials i prestacions de l'estat del benestar»: és una formulació abjecta, aquesta manera covarda de ni tan sols esmentar de passada cap de les causes directes que hi ha al darrere d'aquesta situació. Si ho fessin haurien d'assenyalar la situació de dependència de Catalunya. I encara és pitjor quan diuen que s'està «a punt de destruir la pau social, la convivència» tot llençant la pedra i amagant la mà en la culpabilització i gairebé criminalització del procés independentista, perquè quan diuen això estan apel·lant al confort del plat a taula de l'esclau com a escenari idíl·lic i desitjable. No facis enfadar l'amo, i aquest et tindrà sempre un plat a taula, ni que sigui amb les restes podrides del banquet que s'ha pegat amb el nostre treball.

No es pot ser més deshonest intel·lectualment i políticament. La buidor absoluta del manifest de «Construïm» és un reflex de la total absència de substantivitat de la seva proposta. Construïm, en política, només admet un ús transitiu. L'ús intransitiu és l'evidència de l'engany.