21 de set. 2015

Carta als catalans, por Sabino Arana:


Benvolguts catalans i catalanes,

Us demano si us plau que us penseu bé el que esteu fent. Anem cap a l’abisme, però encara hi ha temps per resoldre-ho. Heu estat manipulats per unes elits polítiques interessades a sumar-vos a un moviment sense cap ni peus que podria tenir conseqüències imprevisibles. Intenten ensarronar-vos amb xifres irreals i falses promeses. Volen que cometeu un greu error. El perill és real, és palpable. Esteu a punt de fer un disbarat. Però encara sou a temps de rectificar. Encara sou a temps de marxar d’Espanya.

No em mireu així; no sé què collons pensàveu que us diria. No estic a sou d’Atresmedia, Mediaset, ni Radiotelevisió Espanyola. No seuré aquí per explicar-vos que la independència és un suïcidi. No veig manifestacions a Dublín exigint el retorn al Regne Unit. No hi ha pancartes que diguin “L’FLN ens va enganyar – Liberté, égalité, fraternité!” al centre d’Alger. Ningú no plora a Eslovàquia perquè el seu equip no disputa la lliga txeca. La llista de països que es penedeixen de la seva independència és tan nodrida com la de governs d’Espanya que no han venut armament a dictadures. És normal: en general, a la gent li agrada emancipar-se, sobretot si ets com Catalunya i ets tu qui prepara les carmanyoles a la teva mare —i el teu pare és un alcohòlic violent que vomita sobre la seva camisa mentre balbeja quant li deus com a persona[1].

Sigui com sigui, els sondejos ens dibuixen un escenari postelectoral complex en què els escons pro independència són majoria, però els vots no ho són, però són més que els vots explícitament contraris. Aquesta situació (que en politologia anomenem tècnicament “una puta merda”) ens portarà, un cop més, a ser en el penúltim-pas-encara-no-però-sí per a la independència. A la frustració, al tedi i als videoeditorials d’Antoni Bassas. I tot per quatre, tres, dos? miserables punts d’intenció de vot.
Perdoneu, però això no pot pas ser.

Coneixem la vostra llegendària fama de garrepes, però no podeu agafar entre indepes siespodistes, amargats lopeztenistes i indecisos d’última hora, rampinyar un parell de punts al sí i aigualir la festa. La independència no es pot fer a mig gas; si no, t’enxampa el quart disc dels Manel sense estructures d’estat, amb índexs de suïcidi a l’escandinava i els Mossos sense poder reaccionar[2].

Feu-vos un favor vosaltres mateixos i toqueu el dos. Al principi, serà una murga, perquè caldrà buscar un lloguer, pagar la llum i l’aigua i, probablement, algun dissabte, el pare, borratxo, se us cagarà a la catifa de la porta per despit. Però és hora d’agafar els trastets. Us mirem amb una barreja d’admiració, orgull i una vaga promesa de dotze punts a Eurovisió en un futur llunyà. Penseu-vos-ho seriosament. Amb els d’Andorra, ja en són vint-i-quatre.

[1] Allargar aquesta metàfora em donava per escriure tot un altre article sencer; i n’he estat MOLT temptat.
[2] Són desproporcionades les pilotes de goma contra l’ús indiscriminat d’ukeleles? Obro debat.

Autor: Sabino Arana (@aranagoiri)
Traductora: Mònica Font (@Aurembiaix1969)

6 comentaris: